La xiqueta, davant el tèmor, d’una realitat dura, sòrdida i hòstil, s’amaga en la fantasia i es refugia, per sobreviure, en els passadisos que hi ha al subsòl del terra o darrere dels troncs dels arbres, com Alicia en el País de les Meravelles o Alicia a través de l’espill, va a la recerca del camí que la porte a la veritat del creixement interior enmig de moltes dificultats i adversitats; el faune li posa proves, que la xiqueta ha de complir si vol eixir-se’n i que supera amb valentia, la persegueixen monstres imaginaris que no li poden fer mal perquè sap sortejar els obstacles i eixir dels atzucats. No obstant, el més gran perill el té davant d’ella mateixa; ho intueix des del primer moment, ho sap i intenta advertir a la seua mare que no ho vol veure perquè es posa incondicionalment de part del seu nou marit i li recrimina a la seua filla seguint el mateix patró que el seu cap i espòs militar; la xiqueta, quan no veu cap altra possibilitat, intenta fugir amb la criada, però són detingudes; apareix la tortura i la mort com a elements bàsics al llarg tot el film; de fet, més que un film de fades, com hem dit al principi, es tracta d’un film de terror, però els majors mostres no estan fora, en el regne de la fantasia, sinó a l’interior de cadascú, el major mostre és el que va vestit de militar, amb galons, àguiles, fetxes i jous falangistes i pensa exterminar els altres que no es deixen controlar ni sotmetre pel poder terrorífic que simbolitza i representa el règim franquista. Es tracta d’instaurar un règim basat en el terror, en l’ ’amedrentament sistemàtic i permanent, amb artilugis de tortura, d’aterroritzar físicament i psicològicament, d’implantar un sistema basat en el terrorisme d’Estat per aconseguir la màxima dominació i servilisme, tenir-los a tots acovardits, lligats de mans i peus, i asseguts en una cadira de rodes, que no es moga ningú, qui trau la cara se li talla el nas o el coll; d’igual manera com aconsegueix asseure a la seua pròpia dona, “pel seu propi bé”, lligada al terror, fragilíssima, maltractada, desvaloritzada, menyspreada per un marit que només la veu com a màquina reproductora de la seua nissaga…s’intenta nugar tota la societat amb els fils del terror, per cosir els llavis, les llengües, la boca, les mans, les cames i els peus de tots aquells que no han sigut assassinats o s’han exiliat; un dels llocs on més s’exiliaren fou a Mèxic, on el Govern de Cardenas va donar suport als democràtes i republicans de l’Estat espanyol, a aquells que fugiren a refugiar-se . Per això, la nena se n’escapa, fuig a refugiar-se al país de la fantasia i això no es pot consentir, el qui vol tenir-ho tot lligat i ben lligat no pot suportar que ningú se n’escape del seu cercle infernal de maltractes, tortures i morts. La xiqueta sap que només sacrificant-se pels altres, només fugint amb el seu germanet pot salvar-lo i potser recobrar la vida autèntica. Només qui mor, pot viure; si la llavor no mor, no es pot aconseguir la vida. ..la nena és llavor que fructifica, font de vida, la seua inocència i puresa l’eleva pels aires de la imaginació i transcendeix la mortalitat de l’entorn que l’encercla.
La pel·lícula és fabulosa, mescla ficció i realitat, mites, símbols i fets reals per explicar les conseqüències de la guerra d’Espanya del 1936 al 1939, els malsons, les monstruositats d’una realitat horripilant i estremidora tenyida del roig de la sang i del dol de la mort, les eixides fantàstiques plenes d’ogres per trencar la mort i guiar la nena perquè no s’extinguisca ni es perda pels laberints mortífers de la sang; quan la imaginació es desbordant pot passar factura; l’única crítica i retret que puc fer-li és que, al meu entendre, es massa plana, els bons són molt bons sense fissures, els dolents són dolents també sense cap plec, i això, al meu parer li resta valor al film, perquè la realitat i la fantasia estan construides amb material més polièdric i calidoscòpic, elements dels quals aquest film està mancat, dissortadament, inclús en una situació maniquea prenyada només de blanc i negre.
Els clàssics en literatura, sobretot els russos, ens han advertit, reiteradament, que els matisos formen part de la complexitat de l’ànima humana. El llibre de l’escriptor George Orwell titulat “Homenatge a Catalunya” és un dels llibres sobre la guerra in-civil que més m’han agradat; també “Incerta glòria” de Joan Sales, és un retrat, un fresc colpidor i inolvidable, em va sorprendre i em va fer pensar “Soldados de Salamina” de Javier Cercas, i també les novel·les d’Alfons Cervera, “Maquis” com a recuperació d’una memòria que els sectors benetants d’Espanya voldrien soterrada i segellada per a sempre sota la terra i la calç de les despulles a les cunetes o als cementeris, per això s’han posat com s’han posat en inculpar als tribunals al jutge Garzón per voler investigar els crims del franquisme. També els llibres de Manuel Chaves Nogales “ A sangre y fuego. Héroes, bestias y màrtires de España (1937)” on denuncia les atrocitats fetes per amdós bàndols amb una excel·lent lucidesa, ens mostren les llums i les ombres, la cara i la creu de ls realitats complexes de la vida (i de les guerres), les misèries i els heroismes, l’amor i l’odi, la crueltat i la compasió… Com Iréne Nemirosvky ens mostra magistralment a “Suite francesa” durant l’estampida vers el sud de França que provoca la invasió dels nazis alemanys. Manuel Chaves Nogales en “La agonía de Francia” toca el mateix tema que Nemirosvky i, tots dos, estan considerats com uns dels lmillors reportatges sobre la caiguda de París i la descripció acurada per mesurar la qualitat hunana dels éssers humans en situacions límits.
En algun article periodístic, -si no ho recorde malament-, l’escriptor Alfons Cervera li retrau a Cercas que introduïsca ambiguïtats i ambivalències en les seues novel·les sobre la guerra civil esmentant que liu produia un cert “desconcert” o enuig perquè es podia pensar que s’iguala a les víctimes i als botxins, potser a l’estil de la polèmica que s’ha creat, en les seues diverses edicions, en el llibre d’Andres Trapiello “Las armas y las letras. Literatura y Guerra Civil (1936-1939)”, en una mirada veraç i misericordiosa, que ens enfronta al passat, posant-nos davant l’espill sense prejudicis i posicions fixes.Tanmateix, jo pense que si les “ambiguïtats” generen dubtes i més reflexió sobre el que va passar, si fomenten el debat respectuós i la recerca profunda, això és fructifer i interessant perquè qüestiona els clisés, trenca els tòpics i força a pensar més enllà de la mera aparença; és el que m’agradaria fomentar en aquests articles, que foren punts de meditació sobre les pel·lícules, els llibres, la política i la vida mateix; ara, quan hi ha gent, -que sota l’anonimat covard i vergonyant- es posa a insultar, a donar mostres de sàdisme pedòfil i atacar irracionalment i sense cap argumentació, a l’estil dels sermons mediàtics més destrellatats de les ràdios, televisons i premsa espanyola, com han fet els totalitaristes sempre (siguen els feixistes o els estalinistes), només em mereix menyspreu; el debat i la discrepància inclús radical està molt bé, perquè forma part de la espontaneitat del món de la vida, obliga a pensar i a posar-se en la pell de l’altre i ampliar el teu camp de mira; l’insult i la crueltat dels que es consideren “vencedors” in rectore a perpetuitat, a més d’ensenyar-nos la seua lementable qualitat (in)humana, només mereixen rebuig, i si pot ser indiferència i oblit, passar full, replicant-los abans.
Com va fer l’amic José Antonio Labordeta, fa uns anys, quan els di-putats del PP l’atacaven, l’insultaven i no el deixaven parlar ni raonar des de la tribuna parlamentària a les Corts de Madrid, i els ho va dir molt bé: “Us fot que els que perderem la guerra civil estem ací dalt a la tribuna i pugam parlar lliurement, perquè vosaltres no sou capaços de deixar parlar a ningú, penseu que teniu els monopoli del govern, que us correspon de per vida de manera natural i ens voldrieu sotmesos, lligats i muts, així que “a la merda”, aneu-se’n, a la merda“; els ho va dir molt clar i molt ben explicat, perquè era professor d’història, i això es nota inclús en els exabruptes i les rèpliques a les provocacions; ha sigut el millor cantant d’Aragó i uns dels millors cantautors Ibèrics des de la dictadura fins ara mateix, va recòrrer les terres de l’Estat espanyol explicants els ecosistemes i va escriure alguns llibres, el darrer contant la seua malaltia terminal “Regular, gracias a Dios“; home just, complet i íntegre, “un arbre caigut, un ocell ferit, un home sense més”, com volia que el recordàrem. El vaig conèixer personalment, -fa huit o deu anys-, al Teatre el Micalet de València (el president d’aquesta benemèrita associació cultural és l’amic Tonetxu, de Benigànim, marit de la no menys amiga Pilar Pastor, professora de matemàtiques), quan férem un sopar i una taula redona sobre les eleccions europees Els Verds del País Valencià, la Chunta Aragonesista i altres grups nacionalistes, ecologistes i alternatius, ell en compte de fer-nos un miting o un discurs polític, ens va cantar una cançó i ens va deixar més contents que unes pasques. Un home amb molt de sentit de l’humor, molt bona persona i amb moltes bones idees per transformar la societat i construir un altre món, més sostenible, més equitatiu i humà i molt millor que l’actual. Potser en una altra ocasió escriga sobre Labordeta com es mereix, però no volia deixar passar l’ocasió per juntar film sobre la guerra i un home bo, que va encarnar alló que cantava amb entusiasme, una mica d’ingenuïtat i d’optimisme antropològic: “Habrá un día en que todos al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”. Un home que ajudà a fer que la reconciliació i la superació de la guerra fora possible mitjançant la paraula, les lletres, els llibres, els cants i la música, que, com tots sabeu, amanseix les feres…
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
