Benigànim Digital // l'Actualitat a Benigànim, al País Valencià i al Món

El diumenge 3 d’octubre,  va vindre a cantar a Benigànim; a les huit de la nit al parc de la Beata començà Pep a cantar davant d’uns centenars de persones assegudes en cadires, pels bancs i margens del parc; gent de totes les edats escoltaven entusiasmades els succeïts que contava, els poemes sobre la Beata “Benigànim es glorioso, tiene una santa en el cielo, que es la Beata Agnés, la joya de este pueblo”, va fer moltes referències locals en les dites, refraners i en les cançons, va cantar la cançó de Maria Pacna “L’oficio de carbonero”, altres vegades li he sentit la cançó de ls despertà de Sant Francesc “San Francisco se perdió una tarde, sus hijos llorosos fueronle a buscar, y lo hallaron en el paraíso, cogiendo las rosas del santo rosal”, va cantar una cançó que jo no havia sentit mai cantar, tot i que coneixia la lletra sobre “el campanar de Benigànim, la torreta del Marqués, l’ermita de San Diego i el Convent de Sant Francesc”; va dir que molta gent es confón i diuen que Botifarra és de Benigànim, va aclarir que no li importaría gens ser de Benigànim perquè se sent una mica d’aquest poble perquè la seua àvia Picaeta ho era fins que als onze anys se’n va anar a “Aixàtiva” a posar-se en amo”, però Botifarra és nascut a Xàtiva; amb tantes referències locals a la seua àvia, a la seua familia del poble “els picaetes”, a més de la seua gràcia per posar-se el públic a la butxaca, tots els espectadors menys un o dos es van rendir als seus encants pels seus cants; feia al·lusions a sants o als rectors, aclamant-se a Déu i dient “Ai, aniré a l’infern”, i les dones majors que hi havia al meu costat li donaven suport i li deien que no es preocupara, q ue de tot s’havia de poder parlar sobretot si estava dit amb la seua simpatia i bon humor; Carme “la Caballera” i Amparo Bellver “la Saborosa”, que estaven sentades al meu costat es reien sense parar, recordaven moltes cançons o refranys que recitava el Pep, deien que se’n recordaven que ho havien sentit als seus pares, s’ho passaren d’allò més bé i acabaren enamorades del Pep per la seua qualitat musical i humana, amb una capacitat enorme per vendre i estendre la música tradicional valenciana actualitzada. És la música de sempre, acompanyada per lleus modificacions en les lletres i en la música del seu grup de gent de l’Olleria, Paiporta, Algemesí i Xàtiva, que modernitzen el folclore valencià: la dona que juga al burro, sant Antoni de Gavarda, jotes, polques, l’u, la dança del vetlatori o cançons de la Vall d’Albaida, de la Costera, de la Ribera i de tot el País Valencià…

Hi havia al públic gent de totes les ideologies polítiques, hi havia el senyor alcalde del poble, regidors del PP, del PSPV, gent del Bloc, dels Verds i gent de tot tipus del poble, quan va cantar Pep una cançó sobre la Vall d’Albaida, els pobles que ha recorregut cantant, on esmenta al final el País Valencià, molta gent, espontàniament, aprofità per aplaudir emocionada i agrair-li la seua valua; però, un a qui potser en aqueixe momento no li funcionaven les piles, ho dic perquè a mi m’ha passat alguna vegada també, -que ni el vaig vore qui era ni vull recordar el seu nom, es va aventar contra Botifarra prop de l’escenari dient-li que havia de dir “Comunitat Valenciana” perquè l’únic País era Espanya, com si estiguera prohibit que diguerem “País Valencià, País Valencià, País Valencià…”.

Que prove algú d’impedir-me dir-li al meu país el seu nom, a veure si ho aconsegueix o en convenç, amb els millors arguments, que el meu país no tinga cap nom sinó el que li posaren els que el volien destruir i fer-lo desaparèixer castellanitzant-lo (E. Attard, Abril Martorell i Alfonso Guerra) com feia el dictador durant la dictadura franquista. La gent que crida, baveja i brama contra el País Valencià és la mateixa que anava als mitings de Franco a  vitorejar-lo, voten el que voten, reprodueixen els esquemes mentals autoritaris del franquisme perquè voldrien aniquilar el País Valencià, sometre’l a l’Estat espanyol, que fora només província, sucursal, és a dir, poble vençut que acceptara la seua dimissió com a país dels valencians i la seua derrota eternament… Durant la seua actuació Pep digué dues vegades “tornaré a Benigànim”, que havia sigut un plaer estar al poble; l’aplaudírem molt de temps i féu un bis; després molta gent acodí a agrair-li la seua actuació,a comprar-li CDs de “Si em pose a cantar cançons” o “Te’n cantaré més de mil”, jo m’apropí per dir-li que s’havia oblidat de recitar “Una güela en Benigànim, portava un topet al tos, anà un burro per darrere, pensant-se que eren garrofes, i li’l va llevar d’un mos…”, jo la vaig iniciar i ell la va acabar excusant-se que no podia recordar tot el que savia sobre Benigànim perquè era molt el que l ihaviua ensenyat la seua àvia. Un altre home sembla que estava una mica mosquejat que Pep haguera recitat el poema sobre la Beata de Don Guzman Cuquerella perquè deia que el lloc per recitar-la era l’església; cosa que ems sembla molt discutible i que limita la llibertat d’expressió, amb respecte, humilitat, carinyo i molt bona educació.

L’escriptor i cuiner Vicent Marqués, germà de la meua companya, després d’escoltar l’actuació, em va dir que algunes de les contarelles que feia Botifarra li recordaven les que contava la revista “La Traca” o els llibres que arrepleguen les tradicions populars de Joan Amades; que si les llegira podia ampliar el seu repertori d’anecdotes sobre capellans, pets, rots i suceïts escatològics tan propis de la tradició valenciana i catalana en general. Molta gent em digué que s’ho havia passat molt bé, que havia gaudit molt, que li havia agradat molt… Altres pensaven anar a tornar-lo a vore el 8 o el 9 d’octubre quan actuara al Genovés, molts deien que volien que tornara prompte per Benigànim… Jo recordava la quantitat de vegades que l’he escoltat des que fa sis o set anys va anar a la Universitat d’Estiu de l’Horta a Picanya, després l’he vist a Barcelona l’Onze de Setembre, al Botànic, a la Universitat de Tarongers, a Paiporta, a Torrent, al Club Diari Levante quan li donaren el Premi al Personatge Més Important del Més, a Xàtiva, a Benigànim… He llegit a la premsa que les seus actuacions per Itàlia, a Trento, a França, a Catalunya, que com deia Ferran Belda, el director del diari Levante-EMV, quan li donà el premi del diari, se l’han afillat i el contracten molt; al País Valencià també se l’estimem molt perquè actualitza cançons mig perdudes, mig oblidades, que ens desperten i ens remouen el cor per a ser més valencians desacomplexadament i sobreviure davant d’una globalització amenaçadora que ens voldria uniformitzar i liquidar…  No em canse de sentir-lo cantar totes les cançons, la dança del vetllatori m’esborrona la pell cada vegada, que en alguns pobles la fan servir com a sonata per anunciar el traspàs d’alguna persona (i que el nostre poble podría adoptar també); hi ha lletres i ritmes que són com llesques de pà dolç, com la mel de catem, que ens nodreix i ens remembra que són un país en marxa, que no necessita anar de crossa de cap altre, que pel que fa a les cançons tradicionals en valencià som un poble, mig desfet, però complet que ja anem fent, com deia Raimon, un país que vol viure en llibertat, un poble diferenciat que ningú podrà parar… Un muntó de cançons per gaudir, per riure, per cantar, pel pur pel goig de viure.

Per Sal·lus Herrero i Gomar.