El divendres 8 d’octubre va vindre a Benigànim el cantant de Torrent Pau Alabajos; primer es passà un vídeo sobre Palestina, un viatge dels músics d’Obrint Pas, Cesc Freixes, Pau i un cantant catalanopalestí, per Jerussalem; actuaren davant de la comunitat nord-africana que habita a Jerussalem, després a diferents ciutats Palestines, es veieren els guetos, les ciutats refugi palestines d’Hebron, els camps de refugiats, la construcció d’un mur de ciment mastodontic que dissenya territoris “batustans”, una mena d’apartheit que s’assembla una mica a les tanques dels camps de concentració que patí la població jueua a Alemanya durant el temps del nazisme; de vegades, reforçat pels “points checks” dels controls militaritzats pels soldats israelis, les tanques de fils-de-ferro que encerclen les poblacions, l’ocupació, els neocolons, la destrucció de vivendes palestines, etc. dónen una aparença sinistra de ciutats presons. En les distintes ciutats els músics canten, ballen, parlen amb l’alcade representant dels palestins a Jerussalem, observen els registres dels severs controls policiacs amb tristesa i ironia, fotografíen el paissatge dessolat de l’ocupació palestina i el carreró sense eixida que hi ha traçat, fins que l’Estat d’ Israel i els representants de Palestina no decidisquen refer la justicia, complir les lleis internacionals i fer una pau justa i duradora. Tot i que cal remarcar que “la responsabilitat” és major d’uns que d’altres en allargar una situació insuportable.
La melancolica situació que retrata el vídeo contrasta amb l’enorme coratge i joia de la població palestina, sembla que tenen clar que han de resistir; un jove tancat quatre anys a la presó per llençar una pedra als soldats israelis, ix de la presó i es rebut per centenars de palestins com un heroi; les mares “dels martirs” que han mort esclatant una bomba, mostra la situació de desesperació extema, són tractades amb molt d’afecte i de respecte perque els seus fills han “donat” la vida pel seu país, que se’ns fa tan difícil d’entendre perquè la mort ni la revenja no resol res, ni ajuda a construir res. Després del vídeo, Pau Alabajos explica algunes coses del viatge, que potser no estan clares, de la repressió i de la lluita, de la situació Palestina i d’Israel, dels tretze dies allà, dels muntons de records i vivències que s’amuntegaven per pair, a espaiet, més tard; ens parla de la solidaritat, de la resistència, de la heroicitat dels qui no es desanimen a pesar que les circumstàncies són molt adverses i no ‘s’albira cap solució per eixir de l’opressió. Potser hi ha eixida del llarg final del túnel si s’incrementa i es fomenten les associacions i la col·laboració mútua de la societat civil palestina i israelí, com proposava l’escriptor palestí als Estats Units, Edward Saïd.
Després del debat, agafà la guitarra, Laura no havia vingut a acompanyar-lo tocant el violí, ni tampoc Susana Sebastià que és actriu i actua en algún espectacle interpretant cançons, ballant, dibuixant amb el seu cos i transmetent les emocions corporals que li susciten les cançons… Pau sol es posà a cantar una cançó i un altra, ens recordà els versos de l’Estellés, els llibres del Joan Fuster, el futur en venda, la tendesa de l’amor, les carícies, l’amor fugisser que s’acaba, però, mentre ha durat ha sigut tan bonic i intens, la línea 1 sobre l’accident del Metro i sobre la impunitat dels polítics del Govern valencià, lletres d’amor i de resistència, lletres de combat i de carícies, lletres sobre l’ànima i el cos, sobre la corrupció i la bondat, sobre la dignitat, sobre la defensa dels drets humans, sobre llluita contra la pobresa, sobre la qualitat humana de viure en llibertat, sobre la solidaritat, cançons de tendresa, de resistència contra l’opressió i contra mort… Cançons del seu tercer treball discogràfic, “Una amable, una trista, una petita patria” que veurà la llum el gener del 2.011. Totes les cançons del Pau són molt belles i ens va fer gaudir escoltant-lo, al remat, de molts aplaudiments ens invità a cantar amb ell la seua versió d’”Al Vent” de Raimon i ens confessà que després d’actuar a Benigànim se’n anava a cantar a Nova York.
Els mitjans de comunicació assenyalen que el 16 d’octubre Pau Alabajos iniciava una gira que comença en Nova York i culminarà el dia 30 a San Diego; el cantautor valencià inicià el seu tour nord-americà a Postscrypt Coffehouse, una sala que pertany a la Universitat de Columbia (Nova York), que funciona des de l’any 1964 i que està especialitzada en folk singers. Per aquest local ha passat el millor de l’escena local de cantautors, com ara Ani Difranco, Jeff Buckley o Suzanne Vega. Pau en aquesta ocasió compartirà cartell i escenari amb els artistas Chris Milam i Cameron Mclain. Segons la prensa, el Levante-El Mercantil Valenciano, el Departament d’Hispàniques de la Universitat de Florida és l’entitat encarregada d’organitzar el recital del dia 19 d’octubre Gainsville. L’espai escènic triat será Thomàs Center Spanish Court i Alabajos comptarà amb la col·laboració de l’actriu Susana Sebastià per a aquest espectacle. El dia 22 d’octubre, Pau Alabajos interpretarà les seues cançons al Memorial Unió de la Universitat de Missouri. Al Quebec, Pau participarà en tres activitats, el 26 d’octubre impratirà un taller-col·loqui amb els alumnes de la Universitat de Montreal; l’endemà, farà un concert a la inauguració del festivald e cinema independent Tapis Rouge, on enguany la cultura catalana és la invitada d’honor; assistiran a aquesta cita, com a embaixadors del cine, Ventura Pons i Josep Maria Forn; finalment Pau Alabajos cantarà a la Maison de la Cultura de Rosemont-La Petite-Patrie el 28 d’octubre.
L’actuació del Pau a Benigànim fou un èxit, la sala d’actes que hi ha dalt de la llar dels jubilats, on hi està, al segon pis, l’Escola d’Adults, s’omplí, després el públic més jove es va fer fotos amb Pau, sopàrem i se n’anàrem a València amb el seu cotxe; pel camí em posà la cançó d’una estimada amiga que porta un marcapassos, com jo mateix, i la lletra parla de joc en el llit, de riure’s i de sobte, els nervís perquè l’altra ha esdevingut cos inert per uns moments molts llargs, pedra entre les seues mans, com si la vida se’n hages fugit entre els dits, com l’aigua; m’emocionà i pensí que és una llàstima que cantants com Pau Alabajos, Pep Gimeno Botifarra, Rafa Xambó, Obrint Pas, La Gossa Sorda… i altres cantants en valencià que són capacós de vindre debades a cantar a Benigànim no siguen contractats per les festes del poble i es puguen guanyar la vida cantant en valencià, com fan els cantants en altres llengües molt menys solidaris, generosos, esplèndits, amb una qualitat humana i artística envejable. Em vaig comprometre personalment a demanar-li el nou CD “Una amable, una trista, una petita patria” per vendre-li algúns Cds del seu treball discogràfic anterior i novell. Ha sigut una sort enorme portar i escoltar a Pau Alabajos cantar a Benigànim perquè les seues cançons batallen per un món millor, per un amor menys patriarcal on les relacions afectives estiguen plenes de bellesa i de tendresa, d’amor a la vida, d’ocupació i preocupació pels afers humans, per construir una societat més digna, on el valencià no siga discriminat i el sud i l’orient, no només existisquen sinó que també estiguen als nostres cors. Per tot això, Pau Alabajos, a principis del segle XXI, quan estava a punt de finalitzar filologia catalana, deixà de banda els estudis i es posà a cantar cançons al carrer el Micalet de València, a composar belles cançons sobre la possibilitat d’una vida més plena i més alta, més justa i millor, davant les misèries que ens envolten, la mercalització de tot, la corrupció i la indignitat que ens contorna i revolta; la seua és una veu que amb molta dignitat llaura el futur de la nostra petita patria, tan xicoteta que no volen deixar-li cap racó per sobreviure. Pau ha encentat una gira, no només pels Estats Units i el Canadà, ha encetat una gira per portar els seus cants allà on hi ha esperança de canviar el que va malament; i recordar-nos que no tot està perdut, que s’ha de continuar lluitant, tot i que tingam ganes de plegar del tot i pensam massa voltes que no hi ha res a fer, que tot és inútil… Pau, amb les seues cançons ens recorda que tot està per fer i si no tot és possible, moltes coses poden canviar.
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
