L’estiu passat, mentre passava les vacances a Benigànim, vaig llegir alguns llibres, “Memorias de mis putas tristes de Gabriel García Márquez, “Vida i destí de Vassili Grossman, etc. No obstant, sense desmerèixer el del premi Nobel ni el d’un escriptor rus que denuncià el totalitarisme estalinista (tan semblant al nazi), la lectura d’ “El canvi climàtic a casa nostra” de Maria Josep Picó, a l’editorial Bromera, m’ha resultat molt interessant per les urgències que analitza i la necessitat de canvi que proclama… El llibre de l’amiga Mª Josep ens indica que l’ascens de la Mediterània destruirà les nostres platges; l’Albufera de València i el Delta de l’Ebre desapareixeran engolits per la mar; patirem més sequeres i incendis, i l’increment de les temperatures potser obligarà a viure en un estiu constant. Així veiem (i viurem) el canvi climàtic. Però els efectes de l’augment de l atemperatura a la Terra són incerts. El futur dependrà de l’ús que fem ara de l’energia, del territori i dels recursos hídrics, perquè el consum abusiu d’aquests agreuja els desequilibris ambientals. L’escalfament global genera enorme preocupació, però també molts dubtes. En aquesta obra s’aborden les claus bàsiques d’aquest fenòmen en l’àmbit meditarrani. I no només parla de meteorologia i de l’evolució dels gasos d’efecte hivernacle, sinó que també analitza les activitats humanes que, a casa nostra (a l’Eix de la Mediterrània, al medi i ecosistemas que hi ha als Països Catalans), ja estan generant autèntiques modificacions del clima que ens afecten en el dia a dia. La introduccció de Ramon Folch al pròleg és molt instructiva, la selecció de referències a l’inici de cada capítol també, posem per cas el primer tria una frase d’Ernest Garcia “La crisi ecològica també és un problema de la ment. No només és un fenòmen de l’evolució de la materia, ni de l’evolució de la vida, sinó pròpiament de l’evolució de la cultura”. O el de Vicenç M. Rosselló “Volem un país conscient de la seua personalitat i sobretot del seu patrimoni, massa sovint tergiversat, menystingut o balafiat. Un país articulat, que vol ser ordenat, planificat, amb conceptes clars d’allò a què aspira. Un país culte, que oblide d’una vegada les dècades cavernàries d’analfabetisme militant. I un país net i verd, sostenible que -quan parlem de paisatge, d’aigua, de recursos…- equival a durable“.
Al darrer capítol “Cap a un futur més sostenible” Maria Josep adverteix que a casa nostra els desafiaments són clars. Els problemes anuncien un notable dèficit hídric, un major increment tèrmic, sequeres més extremes, menys volum de precipitacions i més torrencials, etc. [...] I que les administracions impulsen, amb un veritable compromís, l’educació ambiental al si de tots els grups socials. Només així acceptant aquesta responsabilitat i participant-hi,podrem fer front a l’escalfament de la Terra amb coneixement, garantia i capacitat de previsió (…) Hauríem de començar per endreçar els nostres països, hauríem de ser capaços de fer-los més saludables i més sostenibles. Hauríem d’aturar els trens de la urbanització desmesurada, dels balafiament d’aigua i del consum d’energia il·limitat. Així també, el nostre país serà més poderós, més segur i més responsable davant l’empenta i els sotracs del canvi climàtic”. Un llibre que ajuda a fer entenedors els problemes del canvi climàtic i com ens afectarà a la gent que vivim al País Valencià, als Països Catalans. Un llibre molt recomanable perquè explica de manera senzilla problemes molt complexos que afecten el nostre present i el nostre futur. Aquest llibre està a la biblioteca de Benigànim, les dues amables bibliotecàries, Mª Àngels i Empar, us el poden proporcionar perquè vostés el llegesquen, mediten i analitzen el que està passat des d’un punt de vista mediambiental a casa nostra, sobretot ara que hem viscut els incendis d’Agullent i Ontinyent aquest estiu, que les temperatures baten rècords… sobretot ara que hi ha multinacionals i altres grans empreses obsesionades i molt interessades a dir-nos que això del “canvi climàtic” són invents d’ecologistes apocalíptics per arruinar els guanys del capital que, “evidentment”, estan per sobre de les societats humanes, de la resta d’animals i dels ecosistemes vitals i imprescindibles per garantir la nostra supervivència. I és que en una perversió sistèmica enorme, sembla que els “guanys” (el creixement, el progrés econòmic…) estan per sobre de la vida. Tony Judt, un historiador anglés que va morir aquest estiu del 2010 acaba de publicar en valencià-català, ”El món no se’n surt” on denúncia l’enorme egoisme de les formes de vida i de consum del món actual; la insostenibilitat d’una economia que només mira pels beneficis econòmics i l’enriquiment d’uns quants, la necessitat d’un estat de benestar que mantinga en marxa els serveis mínims de salut, educació, transport públic, treball, vivenda, etc. que canvie els estils de vida per altres molt més sostenibles, acurats ambientalment i socialment, més equitatiu i solidari. Haurem de tenir en compte l’últim llibre de Judt, abans que es publiquen les seues memòries autobiogràfiques que s’estan enllestint per publicar; perquè ”El món no se’n surt” ha sigut escrit mentre patia una malaltia terminal irreversible similar a la del famós físic Stefan Hawking que acaba de publicar “El gran designi” on eludeix la hipòtesi de Déu per explicar el funcionament de l’univers com ja va fer Galileu, Laplace, Newton i Einstein, tot i que alguns físics ”retòricament” encara l’al·ludien sobreposant-lo a la realitat física, com a metàfora, com a símbol, com a desig… Jo pense que la ciència no pot ni negar ni afirmar Déu, ni la religió es pot arrogar tenir un supraconeixement per sobre dels coneixements científics; el aquest com en altres terrenys és molt important el respecte i la claredat i les distincions entre el que pertany a l’àmbit de la religió i l’àmbit científic… El llibre de Tony Judt és una mica com el seu darrer testament, una mirada socialdemòcrata radical (que va a l’arrel), peocupada i compassiva amb les generacions de l’avenir sobre el present; un diagnòstic per tractar de resoldre alguns dels problemes més importants de l’actualitat i de futur.
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
