El dissabte 13 de novembre es reunírem una cinquantena de resistents incombustibles per recordar el Gonçal Castelló, a Gandia, en una jornada d’homenatge on es presentava el seu llibre “Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats” editat pel CEIC Alfons el Vell, organitzada pel curador i filòleg l’Àngel Velasco. Quan arribí ja havia fet la seua xerrada Francesc Pérez Moragón que contextualitzà la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura” quan Gonçal Castelló era membre del Partit Comunista; també havia fet la ponència Vicent Àlvarez “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70” quan, després dels anys de presó al camp de concentració de l’Albatera, a la Model de València, se’n anà exiliat a Madrid on treballà de procurador al despatx de Pedro Rius i tractava d’ajudar els que queien a les urpes del TOP (Tribunal de Orden Público).
Arribí a temps per escoltar la presentació d’Ignasi Mora que va recordar el carácter apassionat, contundent, inclús sangini del Gonçal i d’assistir a la conferència, amena i interessant de l’escriptora d’Alcoi, Isabel-Clara Simó, ens digué que Gonçal Castelló quan es translladà a viure a Barcelona fou molt amic d’ella i del seu marit; que fou una gran sort ser amic i acompanyar-lo en l’últim tram de la seua vida, escoltar les seues múltiples anècdotes de la guerra, quan hi hagué la matança dels anarquistes de la CNT-FAI a mans del PCE a la plaça de Tetuan de València, al Palau de Cervelló, enfront del convent de sant Domènec, que el director anglés Ken Loach al film “Terra i Llibertat” va escenificar i els escrits de George Orwell en “Homenatge a Catalunya” arrepleguen els mateixos enfrontaments al passeig de Gràcia a Barcelona entre els comunistes d’Estat i els comunistes llibertaris, que foren decisius -aquestes baralles entre les esquerres- perquè guanyaren els “Nacionales” amb el suport de Hitler, Mussolini i el Vaticà.
Isabel-Clara Simó destacà l’enorme “valentia” del Gonçal, que arribà a comandant de la 22 Brigada Mixta encapçalada per Francisco Galán que combateren al front de Terol, on Gonçal Castelló es llençava a assaltar les trinxeres del bàndol feixista; mentre ho escoltava, el meu antimilitarisme no podia deixar de qualificar-lo de “temerari”, tot i que Isabel deia “valentia” el que potser era temeritat; que hi havia moltes coses que li havia contat Gonçal que després no havia recordat en les seues memòries i que era millor no dir-les en públic perquè eren esgarrifoses, les matances durant la guerra del 36 al 39; quan al Congrés del PSAN l’any 1978 es discutia sobre la legitimitat de la lluita armada o no, Gonçal es burlà una mica d’aquesta discusió preguntant-li a Isabel, -que no havia tocat mai cap arma-, si ella estaria diposada a matar si tingués un feixista davant; i Isabel reconeixia que li feia por tenir un arma a la mà i que no mataria a ningú, encara que fos un feixista… Va parlar de Pilar Soler, la seua primera dona, que ha escrit unes memòries sobre la seusa militància comunista fins a la fi, que va conèixer Gonçal a València quan estava en el PCE, després Isabel va desmentir unes declaracions de la seua segona esposa Lola Gaos, en una revista fa anys, perquè Gonçal fou molt generós amb ella almenys económicament, però, ella estava molt ressentida i amargada després de la seua separació; que fou Elisabet Orri qui el va introduir en el nacionalisme català i va passar de ser un històric del marxisme-leninisme del PCE a ser un històric del marxisme-leninisme del PSAN. Que hi havia una melangia frustant pel que fa al Gonçal perquè s’havia presentat a quasi tots els premis de literatura i no havia obtingut un reconeixement per banda dels qui donen els premis; potser perquè havia començat a escriure en català quan ja era major, anys anys seixanta o sentanta, després de ser una valencià sentimental de nació espanyola, va passar després de llegir “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster a un nacionalisme valencià i després català de pedra picada que militava a l’esquerra independentista dels Països Catalans de manera infatigable, generosa, resistent i incombustible. Va esmentar les col·laboracions de Gonçal Castelló a la revista Canigó, com alguns dels seus escrits eren incendiaris, no feia servir metàfores, ni deia les coses de manera indirecta, suggerent o insinuant, amb doble sentit, sinó directes, planes i clares… Isabel, de vegades pensava sugerir-li que modifiqués aluna frase massa forta on atacava els altres d’una manera massa forta, però no s’atrevia perquè l’haguera enviat a cagar; per això, no gosava retallar-li res perquè ho haguera considerat un atemptat a la seua llibertat i una censura inadmissible i li haguera muntat un canyaret; potser la seua ideologia insoburnable va contar perquè el gremi dels premiadors no li reconegueren la seua vàlua com a escriptor; Isabel comentava com ella, Gonçal i molta gent que cresqué durant el franquisme, varen haver d’aprendre a escriure de forma autodidacta, amb escrits ple d’errades que s’havia de curar i esmenar, amb ajuda del diccionari i de llibres de gramàtica, amb una tenacitat descomunal i un esforç gegantí i titànic per superar les enormes llacunes d’una formació acadèmica només en espanyol, que excloia conscientment el català a l’escola i a tots els àmbits; sabien molt bé el que feien i ho feien a consciència per aconseguir exterminar-nos nacionalment i cultural. No obstant això, el definí com “una enciclopèdia ambulant” per la seua gran capacitat memorialística.
Joan J. Senent va parlar breument del seu pare i de Gonçal en la revista Gorg i Els Quaderns de Gorg, quan al carrer Russafa de València composaven aquestes revistes, la primera fou prohibida per l’autoritat guvernativa, que el pare de Senent va recòrrer al Tribunal Suprem infructuosament, després, Senent s’apartà una mica i fou Gonçal Castelló el que coordinà i publicà Els Quaderns de Gorg fins a cinc mesos abans de la mort del dictador, Joan Senent lamentava la desaparició d’aquests revista i quaderns i quan li pregunaren per què, va dir que no ho sabia; Isabel deia perquè es batallaren sense precisar més, però després Enric Tàrrega em va concretar que sorgiren una discusió entre ACPV d’Eliseu Climent i Joan Senent al que, després de cedir les lliberies on es venien els llibres en valencià-català, encara era criticat i atacat gratuïtament potser perquè tenia unes idees polítiques democràta-cristianes o perquè tenia un patrimonio econòmic considerable.
Després Julià Garcia-Candau va contar el temps de Gonçal Castelló a la colla Tirant lo Blanc a Madrid, en companyia de Paco Burguera, Luis Garcia Berlanga, que acabava de morir aquell mateix matí, Manuel Vicent, Ricard Blasco, Joan Genovés, el seu germà Jordi García-Candau; va fer un repàs melancòlic i folclòric dels valencians a la Gran Via de Madrid (bars, teatres, cinemes, actors i actrius…) i la gent que s’aplegava a la Casa de València a la Plaça de Santa Ana, que els van llevar i tancar dient que anava a solsir-se i després es va obrir perquè l’ocupara la Casa d’Aragó o de no sé on; la colla de Tirant va portar a Madrid a Lluís Alpera, a Joan Fuster, a Manuel Sanchis Guarner, a Vicent Andrés Estellés, a Josep Melià, a l’Ernest Lluch, a Joan Ballester etc. a tots els valencians, balears i catalans notables que tenien alguna cosa a dir allà per explicar la situació política, social i cultural del nostre País; quan començà Garcia Candau la seua xerrada, Isabel Clara Simó i Rafel Sena es posaren a saludar-se efusivament i sorollosa i la dona del conferenciant els va llençar dues o tres mirades enfurismades i algun gest irritat perquè callaren, com que no s’adonaven aní per advertir-los i parlaren amb més cura i menys sorroll, tot i que la mirada folclòrica sobre els valencians a Madrid dels anys cinquanta o seixanta no m’interessava massa; mostra alguns records que Gonçal conta en “Viure a Madrid”;va esmentar el naixement de l’esport a València quan encara no s’havia posat de moda ni s’havia generalitzat la seua pràctica a la societat, i va emfatitzar que preferia dir “deport”, que va repetir un munt de vegades, que “esport” perquè deia que el primer mot estava ja en l’Ausiàs Marc i l’altre era un ‘anglicisme’; confiem que, el senyor García-Candau en castellà ens parle els mots tal com els va anotar Nebrija, el arcipreste de Hita o Miguel de Cervantes, sense cap modificació ni evolució posterior és el que ens cal, puix així l’entendre’m millor; perquè tothom “sap” que les llengües esdevenen més entenedores i pures quan més s’acosten a llurs orígens…
A l’hora de dinar anàrem al restaurant Tano que hi ha enfront de la Casa de Cultura Marqués de Gonzalez de Quirós, a la taula ens asseguerem al costat de Jesús Alonso, Sumpsi, Joan Senent, Vicent Terol, d’Ontinyent i la seua companya; fou una discusió intensa perquè li vaig fer algunes crítiques estètiques a ERC i al desencant d’una política a l’ús molt qüestionable per la corrupció generalitzada (el nepotisme, l’amiguisme, etc) inclús entre les esquerres; la dreta un femer. Sumpsi recordà un viatge que férem a Escòcia junts el 1992 en el Centre Excursionista de València, em digué que durant el viatge aní llegint un llibre contra el consum, però que a Edimburg entràrem a una tenda de souvernirs i les amigues m’assenyalaren la contradicció de llegir un llibre anticonsumista i comprar alguna cosa, els vaig dir que tenien tota la raó i no vaig comprar res perquè deia que tot era superflu… Ho recordàvem rient; A Jesús Alonso, actual director de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, el conec des que estudiava a l’Institut de Xàtiva, era amic del bisbe Pep Vilaplana que a meitat dels anys setanta era rector del Seminari menor a Xàtiva, i ara és bisbe de Huelva, després d‘haver sigut bisbe a Astúries o Cantabria, on era amic de la ministra Matilde Fernández; recordàrem quan vingué Josep Iborra, l’autor de “Breviari d’un bizantí” al Seminari de Montcada a fer-nos una xerrada sobre Jaume Roig i l’Espill o el llibre de les dones; analitzant la misoginia i les discusions amb Isabel de Villena que va escriure “Vita Christi” com una replica a la imatge patriarcal de l’època que reflectia el seu oncle a llurs llibres burlescos amb les dones.
Diumenge segona i última part.
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
