Després del dinar féu la presentació de Miquel López Crespí, l’escriptor de Catarroja Albert Hernàndez i Xulví, llegint els premis i la prolífica bibliografia de l’escriptor mallorquí que ha lluitat contra el franquisme i ha lliurat un dur combat per recatar la memòria antifranquista i servar-la de l’oblit, la falsificació i la mentida del feixisme. Va contar una conversa telefònica de Gonçal amb el seu oncle que lluità també a la Brigada Mixta 22 a la Guerra; com coincidien els fets que conta Gonçal en els seus llibres de memòries, “Sumaríssim d’urgència”, “La clau d’un temps”, etc. i el que li havia dit a la seua llar familiar el seu pare i el seu oncle l’Andreu Crespí Plaza; va clamar pels 2.500 republicans assassinats a Mallorca només iniciat el colp d’estat militar del 36; i que estava segur que la manca de reconeixement literari del Gonçal era perquè no se n’havi apujat al carro del reformisme durant l’anomenada Transició i havia continuat amb una ideologia resistencialista i inconformista per a denunciar l’estafa “democràtica” contra el reformisme i la banalitat del postmodernisme liberal, capitalista i banalitzador.
Després que l’advocat Francesc Candela presentara a Josep Guia, aquest va explicar la militància de Gonçal Castelló al PSAN, la seua conversió nacionalitària gràcies a Elisabet Orri, el coneixement de Joan Fuster i Vicent Ventura, l’afecte per Manuel Sanchis Guarner, el lligam que suposava la seua antiga militància de nacionalista espanyol al PCE i després al PSAN, i, finalment, a ERC el 2.002; la seua reinterpretació dels fets de la Guerra Civil com una guerra d’Espanya contra la sobirania de Catalunya i la seua independència amb Estat propi; la seua lluita ferma i constant pel socialisme i per l’alliberament nacional dels Països Catalans.
Gabriel Garcia Frasquet i Jesús Alonso agriaren la donació de Gonçal al CEIC Alfons el Vell dels seus documents i arxius personals perquè servisca de contrast a l’hora de construir la història amb més referents que els merament institucionals; contaren les enormes dificultats que havien tingut per editar “Memòries d’un gandià” de Gonçal i elogiaren la tasca del curador del llibre l’Àngel Velasco que havia corregit les galerades per editar-ho dignament; l’Àngel feu una explicació de la memòria antifeixista i antitotalitària del Gonçal Castelló, la necessitat de recordar les lluites de resistència contra el feixisme, a Josep Renau, a Emili Gómez Nadal, Àngel Gaos, Rafael Pérez Contel, Max Aub, etc . Posteriorment, la relació del Gonçal amb el valencianisme cultural, Sanchis Guarner, Ricard Blasco, Carles Salvador, Joan Fuster, Joan Ballester i Canals, Vicent Ventura, Joan Senent, Enric Tàrrega, Rafel Sena, Joasep Guia, etc. A partir dels anys 60 una gran part del seu activisme fou la seua militància nacionalista i el seu compromís social i cívic en defensa dels drets identitaris, culturals i polítics dels PP.CC., el treball per conscienciar el poble en el procés emancipació social d’alliberament nacional dels pobles oprimits, lluita social i lluita nacional van enssems. Va esmentar els treballs de Santi Vallés “Acció Valenciana (1930-1931): la consciència desvetlada”, AVL, 2008 i el llibre d’Enric Sòria “30 anys de cultura literària a La Safor: 1959-1990 [Oliva], 1990; el seu salt a Barcelona on es relacionà amb l’Avel·lí Artis-Gener, Tisner, J.M Castellet, M. Antonia Oliver, Jaume Fuster, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Joan Triadú, Lluís Mª Xirinacs, Gabriel Janer Manila que el va designar com un “mestre de vida”. A la Taula Rodona, Tàrrega, Simó, Alpera i Candela el tornaren a recordar, inclús contant que com era tan anticlerical perquè sa mare era molt beata de molt bona família i havia obert una porta de sa casa al convent de les monges clarises de Gandia, quan hi anava a l’estiu es despullava i anava nuet per espantar les monges, perque no entraren a sa casa i el molestaren; Lluís Alpera va contar les seues relacions amb Gonçal i les seues estades a les reunions d’escriptors a Galeusca (els escritors de Galícia, Euskalherria i el Països Catalans). La seua nora i la seua filla Alejandra Soler agraïren l’homenatge a Gonçal i Aracel·li Banyuls cantà tres o quatre cançons de tristesa, d’amor i de bressol per acabar una llarga jornada abans que Isabel-Clara Simó diguera l’ultima cosa que ningú havia dit en tot el dia: “a Gonçal les dones li agradaven més que el pa”. Abans d’anar-me’n a agafar el tren Gandia-Valencià, aprofití un instant per donar-li records de Bernadino Graña a Lluís Alpera setze o disset anys després d’haver conegut a Bernardino a Cagas de Morrazo (Galícia) on en contà els escriptors valencians que coneixia de les trobades Galeusca; Lluís em digué, m’han dit que està malamente;sí quan vaig conèixer Bernardino Graña, un contista gallec, tenia una filla petita, estava molt content però ja tenia vora seixanta anys; ara estarà vora els vuitanta… C’est la vie! Vaig saludar també a Josep Piera, uns dies després l’ajuntament de Gandia el declarava fill predilecte de la seua ciutat, tot i que va nèixer a Beniopa, com a reconeixement pel seu ofici d’escriptor; parlàrem una mica Isabel, Josep i jo mateix sobre les eleccions a Catalunya ella va en la candidatura de Laporta (Solidaritat) i les esperances independentistes d’Isabel enmig de l’escepticisme des d’una mirada valenciana; però li desitjàrem molta sort; enhorabona Josep!
Només arribar a l’estació fatigats per una jornada llargíssima que a la meua companya se li havia fet molt avorrida, hi estaven esperant el tren Tàrrega i Rafel Sena, li preguntí a l’Enric Tàrrega que tant ell com Isabel-Clara Simó, havien esmentat, vetladament, les baralles perquè s’acabara la publicació d’“Els Quaderns de Gorg” però ningú havia aclarit els motius; rápidament l’Enric em digué esbroncant-me, m’ho dius o m’ho preguntes, vols que et responga, sí o no? Li vaig dir que sí amb el cap mentre em deia enfurismat que coneixia massa bé tots els nacionalistes, com volent dir quelcom així com, pregunten, però, després no deixen respondre, no sé a qui es referia; al remat després d’una cridòria que no tocava ni crec que meresquera rebre pel sol fet de plantejar-li una qüestió, em va contar que Joan Senent, pare, deixava els locals gratuïtament per a la llibreria 3i4 i altres activitats, i no li féu gràcia que el criticaren per ideologia o per envejes i decidí que s’havien acabat “Els Quaderns Gorg”; se’m va oblidar puntualitzar-li a Tàrrega que -encara que anara a congresos i jornades de literatura i d’història- “jo, obviament, no sóc nacionalista”, com deia J. Fuster perquè només aspire a què el nacionalisme opressor que ens ha tocat en sort deixe de ser tan “estúpid” (Josep Fontana) i arribe a respectar plenament la diversitat nacional dels seus pobles, inclús el dret a l’autodeterminació de les seues nacions i el ple reconeixement de l’oficialitat estatal de les altres llengües, per no estar obligats a haver de ser nacionalista de resistència, reproducció i supervivència; perquè mirar-se el melic perquè et volen exterminar els teus orígens, llengua, cultura i identitat col·lectiva i haver de defensar-se d’imposicions grolleres, de discriminacions i d’obvietats elementals negadores és molt cansat, fatigós i avorrit… Preferiria des d’ara mateix que reconegueren els postres drets i llibertats i dedicar-me a esriure sobre la Mona de Pasqua, com li digué Joan Fuster en una entrevista televisiva a l’escriptora Monserrat Roig.
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
