Benigànim Digital // l'Actualitat a Benigànim, al País Valencià i al Món

Fa dos anys comencí a fer classes de valencià a uns vint immigrants africans i alguns llatinoamericans a l’Espai de la Bona Guia de la Malvarosa i  a un nombre similar en una associació d’ajuda a immigrants a Benicalap, just al costat de l’estadi nou del Mestalla.

El primer dia, els expliquí que el valencià és una llengua d’uns 10 milions d’habitants; perquè es parla no només al País Valencià sinó a Catalunya, Andorra, el Rosselló, la franja de Ponent d’Aragó, Andorra, l’Alguer i algun poble de Múrcia, El Cartxe, però que per qüestions de salut mental si algú els diu que el valencià i el català són llengües diferents que no perden el temps en discusions inútils, que utilitzen totes les energies en parlar-lo de la manera el més acurada possible i que demanen als autòctons que el sàpien parlar, que els parlen sempre en valencià i avant… Inicie les classes amb les presentacions i salutacions, “Com et diuen? Com va? Com estás?”… i les respostes corresponents primer en la seua pròpia llengua i després traduïnt-ho al valencià o directament al valencià; normalment repetisc fins que aprenen distintes fórmules perquè cadascú faça servir la que més li agrade, les pose a la pissarra: “Em diuen; el meu nom és; sóc… estic bé, gràcies!; per favor, com ha dit que es diu, no l’he entés bé, m’ho podria repetir…;, faig que, -em cercle-, es presenten i li ho demanen al que tenen al costat perquè es presente i diga el nom, on viu, d’on vé, quin çes el seu país d’origen, que ha estudiat, en què ha treballat, etc…. Els assenyale, citant a Noam Chomsky, -que complia l’any passat 80 anys-, la importància del llenguatge, la predispodició “innata” que tenim els humans per aprendre llengües, com les formigues per a dur aliments al formiguer a l’estiu abans que arribe l’hivern… Els humans podem aprendre i crèixer contínuament, i canviar, fins a la mort; inclús les pedres i els muntanyes canvien, per l’efecte de la pluja, pel vent, etc.

El llenguatge expressa el nostre pensament i emocions i és com un riu d’aigua que ens ajuda a canviar de nou, ens serveix per rentar.nos, modelar-nos i adaptar-nos a les circumstàncies, sempre canviants; tenir cura del llenguatge que ens pertoca o ens envolta significa potser major predisposición per tenir cura de les relacions amb els altres; el llenguatge afavoreix la integració social, és a dir, saber buscar-se la vida, demanar les coses de manera adient i educada, saber explicar-se millor i amb més recursos, aprendre a comunicar-se millor, a dissenyar el currículum vital i laboral, a entrevistar i ser entrevistat, a acceptar ordres, a saber donar-les, a matisar les coses, a suggerir-les, a seguir les regles, a entendre les funcions emotives, de persuasió i seducció, d’aconseguiment  estratègic d’objectius; parlar bé amb els altres i conèixer els registres comunicatius significa, en general, viure millor, desar al calaix dels records la solitud, l’aïllament, la incomunicació o les dificultats expressives per gaudir de la interelació amb altres éssers necessitats també de comunicació i d’afecte, com necessiten tots nosaltres els humans, la resta d’animals i éssers vius… En un context cada vegada més mòbil, líquid, incert i d’incomunicació enmig de l’allau de sobrecomunicació, -on les fragilitats humanes afloren per tot arreu-, entendre els altres, dominar més llengües i ampliar la nostra capacitat de conprensió i de coneixement és la base per aconseguir millorar humanament, per lograr fer servir més estratègies persuasives perquè es respecten més els drets humans, per arribar a convèncer els altres que es tinguen en compte les seues reivindicacions, per augmentar la qualitat de les interelacions comunicatives i afectives; per aconseguir una convivència social en comú més adaptada a l’entorn, molt més rica i plena.

La majoria de l’alumnat africà són joves senegalesos.; afortunadament sé francés i una mica de “wolof” perquè vaig estar al Senegal uns mesos, sé que les salutacions per als africans són molt importants, és una manera de consolidar i equilibrar les relacions socials, poden estar-se mitja hora saludant-se, cerimoniòsament, preguntant per la família, pel treball, per la salut, agraïnt haver-se trobat de nou i recordant a altres familiars o amics comuns, donant gràcies a Déu, etc. Els advertesc que ací al País Valencià les salutacions són molt més breus i contundents, potser més “formals”; si et pregunten, com va?, en realitat no volen que els contes la teua vida ni els teus problemes, -a no ser que sigues molt amic de l’altre i tingues molta confianza i l’altres dipose de temps-; esperen, (com els europeus en general), que els digues, “bé” i prou; si no s’està bé es pot respondre com l’Ovidi, el cantant d’Alcoi, “va com va”, anem tirant, anem anant, així-així i es pot acompanyar amb gestos movent els dits obert d’una mà com un ventall, amb la palma cap a sota o de costat, que traduïsca els sentiments d’incertesa o de preocupació perquè encara no li han fet els papers del passaport, no li han pagat el sou del treball que féu la setmana anterior o no sap perquè li fa mal l’estòmac i no ha pogut tenir encara una cita amb el metge de capçalera perquè encara que els racistes afirmen que els immigrants copen les cues de la sanitat, en realitat no arriben anar al metge ni a la meitat que els ciutadans d’origen nacionalitari valencià (o espanyol). Davant els africans de Nigèria o de països angloparlants, l’anglés serveix per a entendre’ns perfectament…

El Senegal és el país de la “taranga” que significa ‘hospitalitat’, acollida, generositat; algun senegalés es queixa que a Europa n’hi ha molt poca “taranga”; altres es riuen i matisen que hi ha de tot, que no es pot generalitzar. Els dic que si aprenen el valencià la vida potser els serà una mica més fàcil perquè tindran més acollida social, podran comunicar-se molt millor per trobar treball i ajuda, davant un policia que els demane els papers, davant d’un racista que els insulte, podran defendre’s millor i explicar-se quan ho vulguen fer si és que hi ha oportunitat i capacitat de maniobra per al diàleg; perquè de vegades davant un racista el que cal és denunciar-lo, d’altres no fer-li cas i mostrar-li total indiferència o enviar-lo a fer punyetes sense més. Els immigrants que tinc a les classes tenen molta predisposició per aprendre el valencià, saben que els pot ser molt útil per trobar amics, faena, per entendre les televisons valencianes (o catalanes), per conèixer i comprendre millor el nostre país, la nostra gent i la nostra cultura, puix al seu país solen parlar les llengües nadiues que hi ha (wolof, serer, mandinga, peul, fulani, tucolor, etc). al marge del francés que es la llengua colonial. Tenen interés perquè entenen que el valencià per a nosaltres és com les seues llengües nadiues; mentre els ensenye els verbs bàssics “ser” i “estar”, “tenir”, “haver”, “viure”, “vindre”… procure a la manera dels pedàgogs Paolo Freire o l’Ivan Illich, tocar temes que els afecten vitalment (el racisme, els drets humans, Europa, Àfrica…).

De vegades, l’alumnat parla sobre experiències negatives en centres d’internaments que són com presons per a immigrants per no tenir els papers en regla, sense haver fet cap delicte, sinó només per una “irregularetat” administrativa, com si tancaren a algú a la càrcer per no renovar el carnet d’identitat caducat; alguns comenten els sofriments que han passat fins arribar ací, i una vegada ací els mals tractes de la policia amb els immigrants, les detencions arbitràries, l’assetjament permanent, les enormes cues interminables, conten que quan esperen a la cua, alguns funcionaris els criden enfurismats i imperativament “alguien habla espanyol, venga, que salga de la cola…” (no hi ha cap policia que parle amb més educació, en francés, anglés, arab?); els reponc que ara podran dir-los orgullosament, “parlem valencià” i potser en sabran més que els propis policies i potser estaran més “integrats o adaptats” lingüísticamente que molts funcionaris; denúncien algunes espentes i colps de porra injustificables a les cues que només obeïxen a la crueltat i que mostra una manca de sensibilitat molt gran cap al respecte i el reconeixement dels drets humans en la persona dels immigrants, les demandes contínues i il·limitades de papers i els processos burocràtics que no aconsegueixen quasi mai regularitzar-los; les situacions d’explotació laboral que han apujat amb la crisi, etc.

Les assistentes socials d’on faig les classes de valencià, m’informaven que alguns africans dormen pels parcs o els carrers de València ara que és hivern i el fred és molt dur; més encara per als que vénen de països on no fa temperatures tan baixes; des que l’ajuntament del cap i casal amplià la bassa d’aigua del pont de les Noves Glòries Valencianes, (prop de l’estació d’autobusos de València), -com a fòrmula tan “intel·ligent” i “humanitària” per a impedir que es tornara un refugi davant les inclemències de l’oratge i la desídia de la pròpia administració-, només han fet un xicotet centre d’acollida a l’Avinguda del Port, del tot insuficient, algunes associacions han obert alguns pisos, des de Carites i la Creu Roja s’han fet algunes coses, però tot continua quasi igual, que sembla és l’eix de la política social i de solidaritat; inclús darrerament han aparegut polítics que han balafiat i malversat diners destinats a la solidaritat, com denunciava la diputada Mònica Oltra, de Compromís, a les Corts Valencianes, assenyalant a Rafael Blasco, tot i que aquest, en la replica, li preguntava si volia que li diguera “sinvergüenza”, amb tota la bancada de diputades i diputats del PP aplaudint a rabiar l’ocurrència que potser serveix per tapar llurs pressumptes corrupteles … Mentrestant, molta gent continua desemparada per València sense cap ajuda de les administracions que es passen la pilota d’unes a d’altres. I això és l’única nota trista de les prometedores i il·lusionants classes de valencià per a africans i llatinoamericans.

No vull ofendre els morts ni, molt menys, els seus amics i familiars; no obstant necessite preguntar: ¿Hi ha alguna administració disposada a prendre mesures i resoldre els problemes perquè la gent no dorma pel carrer mentre es celebren congressos sobre la importància dels drets humans, s’inauguren temples de “màrtirs” o es celebren simpòsiums sobre la memòria dels morts d’un o dels dos bàndols plegats, mentre els vius són abandonats i oblidats al voral de la vida diària? Potser no és incompatible la memòria dels morts i la cura dels vius, però si que caldria destriar què és el més important i veure allò que cal prioritzar en la vida perquè les energies són limitades i no tenim més que una vida… Ara que hem passat els dies de Tots Sants i el dia dels difunts (el 2 de novembre), ¿per  a què serveixen els records dels morts si no és perquè la vida humana siga millor? El vius hauríem d’ocupar-nos, principalment, dels vius perquè la vida vol vida; la mort només hauria de ser un punt i seguit (quan toca a d’altres) o un punt i a banda (quan ens toca), per prendre consciència més vitalment de les necessitats, els sofriments i els drets humans de tots, siguen d’un país o d’un altre, perquè això, ser d’ací o d’allà, és secundari; el que ens uneix els éssers humans és molt més important que el que ens separa; com indica en protagonista del film “La vida és bella” Roberto Begnini quan va a una escola i mostra als xiquets que tots tenim melic, ulls, mans, nas, cames, orelles… La vida és torna un infern quan no es cobreixen les necessitats més bàsiques i hi ha éssers humans que estan forçats a viure i dormir a l’intempèrie; l’aprenentatge del valencià els permet entendre els matisos de la vida i de les societats occidentals del nord, també la crueltat de món, però els nadius hauríem d’interrogar-nos si és tan difícil entendre que la solidaritat i la pobresa no pot ser cap mercaderia quan afecta a les necessitats bàsiques d’altres éssers humans. En la globalització capitalista que ens envolta els immigrants són considerats només instrumentalment com a força bruta de treball; a l’excel·lent llibre de l’intel·lectual francés Sami Naïr “La Europa mestiza. Inmigración, ciudadanía, codesarrollo”, amb una presentació extraordinària de Javier de Lucas, s’explica molt bé com els immigrants s’enfronten a dos “dilemes cornuts” o ser tractats amb paternalisme i caritativitat o ser tractats utilitàriament per a profit dels sense escrúpols; entre un extrem i l’altre està la justícia, els drets humans, el reconeixement dels seus drets i llibertats com a ciutadans per al benefici mútu d’immigrants i nadius, vinguen d’on vinguen,com diu l’himne del club de futbol del Barça: “Tan se val d’on venim”, perquè això no és lo important en la vida… Ja parlaré en un altre article dels amics Sami Naïr i de Javier de Lucas, específicament, perquè al meu parer són dos dels intel·lectuals més prestigiosos i honestos d’Europa quan es tracta del temes sobre immigrants, ciutadania, codesenvolupament i contrucció d’identitats complexes de les filles i fills dels immigrants en les societats actuals que té com a característica sistèmica els fluxos migratòris i el canvi de residència de masses d’uns països i continents a d’altres… Els nadius com poden ajudar els immigrants que vénen d’altres països, siguen rics o pobres? Parlant-los en valencià sense complexes i tractant-los amb respecte, drets, deures i justícia perquè s’adapten el més ràpidament al lloc on viuen, en benefici de tots perquè la convivència siga el més fructifera i agradable; i no siguen els tòpics, les generalitzacions i els prejudicis els que s’imposen per sobre de la raó crítica, la justícia considerada universalitzadorament i els drets humans.

Per Sal·lus Herrero i Gomar