He llegit del tot, el llibre “Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951) de Faust Ripoll Domènech; des de l’editorial Afers, informen que a finals d’aquest mes, fan una “tourné” per les comarques del sud del País per presentar-lo; pel que sé a la llibreria “80 Mundos” a Alacant i a d’altres llocs. Aquest assaig en mostra de manera molt solvent, detallada i documentada els moviments tàctics de resistència del valencianisme després de la “Creuada”; a Catalunya, tot i quan entraren -sembla que la tropa que comandava Dioniso Ridruejo i altres- feren panflets escrits en català contant les “grandeses” del feixisme, immediatament, es deixaren de simulacres i la repressió contra la llengua fou brutal i sense contemplacions de cap tipus, i esdevingué genocidi cultural pur i dur (J. Benet), caigueren les màscares a l’instant i s’imposà el terror d’un totalitarisme en qüestió de llengua i cultura catalana que cercava l’aniquilació total; en canvi, els inicis de la postguerra, a València, sembla que foren més brutals encara, amb pintades a les parets amb allò de “No hableis la lengua de los perros, hablad la Lengua del Imperio”, no ix en el llibre, però, hi ha testimonis sobre aquesta crua bestialitat, en els primers moments s’ocultaren els llibres en valencià-català a Lo Rat Penat, que, segons conta Enric Tàrrega en el seu llibre d’entrevistes “L’amant de la ciutat sominada”, als anys seixanta, molt després d’acabada la guerra es trobaren que havien segut tapiats perquè no els cremaren i evitar que condemnaren els directius de Lo Rat Penat, de llavors, pel sol fet de trobar llibres en valencià-català. Tanmateix, ben prompte el règim acceptà canalitzar els sentiments “regionalistes” vers el règim, en una mena de simbiosi que venia a dir: “us deixem que féu algunes cosetes en valencià (miracles i processons a sant Vicent Ferrer, poesies a la Verge i la dona de Franco…) i vosaltres mostreu la vostra pública adhesió inquebrantable al “Cabdill” i als principis fonamentals de moviment; farem la vista grossa, publicareu alguna coseta en valencià, previ pas pel “nihil obstat” i aqui pau i allà glòria.
No obstant, atenent a les ideologies, els valencianistes s’agrupen en Lo Rat Penat, un primer grup lligat a l’oficialisme franquista, presidit per Josep Catalayud (monarquic-juanista i còmplice de Serrano Suñer i de Franco en la protecció de refugiats nazis criminals de guerra), el seu valencianisme és l’expressió de la identitat autòctona tradicional (llengua, símbols, tradicions), tenen com a àmbit de projecció i actuació la “regió” i s’insereixen políticament en el marc de la “nació espanyola”, el valencianisme és de tipus flocloritzant, espanyolista i confessional, que ha heretat el PP actual (i part del partits de l’esquerra espanyola regionalista), a més dels grupuscles regionalistes d’extrema dreta. En el segon grup valencianista, també reinvindiquen l’expressió de la identitat autòctona, però l’àmbit d’actuació, de projecció i d’inserció és el País Valencià, hui dia estarien el BNV, IPV, Els Verds del PV, Els Verds-Ecologistes, RV i alguns sectors d’EUPV. El tercer grup diferirà del segon, fonamentalment, en el fet que l’àmbit de projecció s’amplia als Països Catalans i la inserció al País Valencià es fa tenint en compte l’encaix d’aquest territori amb els de la resta de tot el domini lingüístic catalanoparlant, actualment al tercer grup hi hauria sectors minoritaris del BNV, d’IPV o d’EUPV, tots els activistes d’ERPV, d’Endavant, les CUP’s i del PSAN-Solidaritat Catalana-PV. Simplificant, podríem classificar-los en “regionalistes”, “valencianistes” i “catalanistes”, tot i que llavors i ara la mescla, el traspàs i fluïdesa entre el segon i el tercer grup és abundant i menys entre el primer i el segon, prou entre el segon i tercer i extravagant entre el primer i el tercer o vicerversa, potser només el cas més famós és el de Casp i Adlert que, de “conspicus” catalanistes, esdevingueren els més regionalistes de tots i adhúc ‘anticatalanistes’ en una cabriola de contorsionisme inversemblant; regirant-se com un calcetí de l’indret a l’inrevés.
Dels tres grups valencianistes de l’època segons Ripoll: els que formen part de Lo Rat Penat o s’hi arreceren; els vells valencianistes, que s’agrupen al voltant de la figura de Carles Salvador (Pizcueta, Enric Soler i Godes, Enric Duran i Tortajada, Francesc Almela i Vives) i entren, més tard, a formar part de Lo Rat Penat, , i els que constitueixen el grup Torre (Xavier Casp, Miquel Adlert, Joan Fuster el llibre es centra més en aquest tercer grup perquè són els que tenen menor grau de complicitat respecte del franquisme, a més de ser el més agosarat i coherent a l’hora de portar endavant una programa de recuperació valencianista. Es nota molt que Faust Ripoll intenta explicar “l’aventura valencianista” del grup Torre, hi ha constància de la seua estima perquè entengam les baralles que es produeixen entre el grup Torre i Lo Rat Penat a propòsit de la publicació de Gramàtica Valenciana de Sanchis Guarner per una banda (Torre) i la replica de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador per l’altra (Lo Rat), els deutes en que s’empenyoraren Casp i Adlert per aquest afer, les relacions literàries amb els països de parla catalana, en un primer moment, quan es fan estampetes de sants i Mare de Déus en català, els premis de poesia Joc Florals a Monpeller de Casp, un catalanisme de Casp i Adlert que sembla robust, ferm i molt consistent, i, tanamteix, les trifuques rídicules i puerils quan la part fundacional del grup Torre es queixa que des del grup de Carles Salvador critiquen a Casp perquè li dedica una poesia a una dona diferent a la seua amb la que està matrimoniat, que l’exaspera i li esdevé insuportable fins a un histrionisme pueril, d’on es pot preveure la petga d’un escàs sentit de l’humor i de molt poca alçada intel·lectual, que, es revelarà als anys 70 quan se’n passen a “justificar” l’aberració d’una llengua sense origen, creada del no res, renegant del seu propi passat, escrits, història i biografia…
Excuseu-me, però, algunes d’aquests mots i coses, ja als anys 60, ens retraten un galliner, i una colla de xafarders “pobletans” o “aldeans” que es mouen per enveges, revenges i resentiments personalistes, amb molt poc d’amor pel País que tan proclamen i diuen servir amb diners, cos i ànima i tanta “generositat”; i, després, per moltes justificacions que es vulguen donar, el gir copernicà que fa Adlert i Casp, passar del catalanisme a un valencianisme localista i anticatalanista, que renega de la llengua sencera per inventar-se un dialecte aïllat i separat de la resta del domini, perquè no se’ls considera ja els amos del cartxofar a tot el territori lingüístic, ens sembla absurd i radicalment incomprensible, això de voler posar vetos i controlar el que s’ha escriure i els “dis-mes i dis-metes” és un símptoma de vol gallinaci, de perversitat i d’insalubritat, més quan es fa al final del franquisme, quan hi ha un moment clau i decisiu en la recuperació del valencià; sembla que els que han sigut el fonamnent bàsic per a la reproducció i la supervivència del català de València vénen a dir: com ja no compten tant amb nosaltres i no es fan les coses com “mosatros” volem, trenquem la baralla i a fer punyetes tot, allò de “la vaig matar perquè era meua” aplicat a la llengua; al meu parer, per molt bé que s’explique, es torna injustificable aquesta patrimonialització miserable i acaba volent esborrar el seu propi passat i falsificant la nostra història i genealogia cultural inventada del no res del resentiment. Tot i que entenc que Ripoll, pase full i vulga “revaloritzar” el treball de l’editorial Torre, (d’on naix Fuster com l’au Fènix) i de Teodor Llorente, perquè, a pesar dels seus reaccionarisme i desgavells posteriors, durant la trasició, abans havien conreat la germanor entre els països de parla catalana, de manera que hui dia, com suggereix en “Himnes i Paraules. Misèries de la transicio valenciana”, Francesc Pérez Moragón, “al costat de Lerma (afeguesc, Zaplana o Camps), Don Teodor era un separatista contumaç”; i el Casp i l’Adlert de la dècada dels cinquanta i seixanta “semblen” del Moviment en Defensa de la Terra.
Per això, d’aquest “merder”, que exposa meravellosament bé el llibre, al meu parer, se salven Joan Fuster que quan observa les ràncors que s’acumulen, espantat, pega a fugir i alça el vol lector voraç, amb la seua passió escripturística i amb els contactes amb l’exili (la mirada externa que li permet observar-nos des de fora, una distància que es torna tan higiènica i reconfortant sempre), les connexions amb Catalunya i les Illes, guanyant-se un gran respecte i una enorme credibilitat, també Manuel Sanchis Guarner, que, a pesar, de la insistència que posen Casp i Adlert per demostrar que els de Lo Rat Penat són uns vils “traïdors” que el volen enfonsar, s’ho pren amb prou tranquilitat i considera que ha de continuar sent amic de Carles Salvador i de la resta de valencianistes, el seu tarannà bonhomoniós, digne i dialogant que ha destacat Santi Cortés es confirma també en l’ull de Ripoll potser perquè obligat a exiliar-se passà uns anys a Mallorca de treball, estudi i meditació, creixent, fins agegantar-se intel·lectualment i humana i col·laborant amb la cinfeccio del Diccionari Català-Valencià-Balears de Moll i Alcover; sembla evident que, Fuster i Sanchis, se n’avergonyeixen de les baralles, divisions i l’espectacle idiota que hi ha muntat al País Valencià i de la imatge que es dóna vers Catalunya i les Illes, de fraccions, batalles, interminables, absurdes i gratuïtes, xarlatanisme de xarlotà…
Sembla com si aquesta visió cainítica, desgraciàdament, es vulguera fer passar com un tret característic de la “personalitat valenciana” per estigmatitzar i desprestigiar tot el País i de pas llengua i cultura; crec que Carles Salvador també ix prou ben lliurat, a pesar de tot, i la major part de la gent que des de Lo Rat Penat organitzaren una estratègia de supervivència que ens ha possibilitat arribar a reproduir el valencianisme fins a l’actualitat. Nosaltres, som deutors de les seues misèries i les seues grandeses, però, sembla que encara no s’ha assolit prou respecte i tarannà democràtic per acceptar la diversitat ideològica, el pluralisme enriquidor i el dret a la diferència per construir un País capaç de llegar a les generacions venidores del segle XXI la llengua i cultura catalana que caracteritza a les valencianes i valencians, ens agermana amb la resta del domini lingüístic i ens distingeix de la resta del món d’una forma nítida; ni millor ni pitjors que d’altres, però, amb contorns definits que encara hem de remarcar diàriament i estructuralment, si volem llegar la nostra tradició cultural en català a les generacions de l’avenir; per això Ripoll al final del seu assaig fa una crida a empeltar el valencianisme als nous corrents de modernitat alternatius i a no deslligar-nos totalment de Catalunya, com ho pretén el PP des d’un particularisme inocu, autoreferencial, esteril, disgregador i de curt abast que renega dels llaços d’unió amb Catalunya (com va fer el règim franquista) i no aporta cap valor afegit al “valencià” per a competir amb altres llengües en un context global, perquè si no aïllats i sols els habitants catalanoparlants del PV ens veurem abocats a un estatus subordinats en tots els fronts o a la desapació; el nacionalisme al País Valencià no mira el passat per romandre quiet, si no per construir el futur mentre els regionalistes hegemònics de PP seguen l’herba del País a sota dels nostre peus i soscaven el terra amb dinamita reaccionària dia i nit perquè no hi haja cap futur que la reproducció d’una Espanya uniforme, monolingüe i castellana, el País Valencià només sucursal, suberdinada, província genuflexa i postrada, com mostren els polítics del PP en el Senat menystenint el valencià-català, amb tot el seu menyspreu complint el programa aznaril de combat a la pluralitat lingüística tan minsa que hi ha recolida a la Constitució espanyola del 1978 i el model d’estat autonòmic; no perquè siga insuficient, com s’observa des de les nacionalitats considerades des del centre “perifèriques”, sinó perquè des de la visió franquista d’Espanya, la Constitució i l’estat de les autonomies esdevenen una broma pesada amb “pinganillo” que es veieren forçats a acceptar per a simular el pas de la dictadura a la “democràcia”; tanmateix, els que només voldrien que es parlés espanyol, com si encara estiguerem en una caserna militar de la dictadura, els sembla que la broma ja s’ha allargat massa temps; del “se sienten coño”, passen al “se habla solo en espanyol” que proposa la dreta espanyola i una part important de l’esquerra espanyola perquè es pretén impedir la reproducció cultural del País Valencià, Catalunya i les Illes, d’Euskal Herria i de Galicia de manera diferenciada; el que es pretén des de l’Espanya castellana és completar el model jacobí com féu França el segle passat; el model espanyol, des de fa segles sempre ha sigut el francés, i encara.
L’estat de les autonomies fou un invent transitori per mostrar al món que hi havia una “democratització” des de l’Espanya de Franco a una altra cosa; aquesta altra cosa, ha esdevingut una “democràcia” molt coixa i deficitària que manté massa similituds amb els intents de genocidi cultural del franquisme. Després de 33 anys de la mort del dictador, la despenalització de les altres llengües al Senat provoca una tempesta cínica i despòtica dels que voldrien aniquilar del tot les diferències i el plurilingüísme que hi ha a l’estat espanyol per aconseguir una Espanya només monolingües i plenament castellanitzada, el País Valencià és un exemple exitós d’aquest empeny en l’aniquilacionisme i en l’exterminisme com a programa polític de la dreta espanyola; amb l’aquiescència de l’esquerra espanyola que, bàsicament, segueix els mateixos passaos que el PP i fa d’acòlit d’aquestes polítiques anorreadores del País Valencià.
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
