El setembre del 2008 es publicà la primera edició del “Quadern de memòries” d’Encarnació Martorell i Gil, intitulat “Amb ulls de nena. El dietari de la guerra a la rereguarda” a cura de Salvador Domènech i el pròleg de Josep M. Solé i Sabaté; recorde que, publicitàriament, es llençà com “l’Anna Frank catalana” i és de veres que setenta anys més tard de ser escrit per una xiqueta que quan començà la guerra en tenia dotze, es trobaren uns quaderns escrits durant la guerra del 36 al 39, on una mirada infantil però prou ben informada (per ràdio, diaris, cartells i comentaris de la gent), ens conta el seu testimoni dels fets esfereidors i colpidors que passen al seu voltant; Encarnació és una xiqueta que va al Grup Escolar Ramon Llull, a prop de la Diagonal de Barcelona, aprén, juga al carrer a la corda, a la trompina, al sambori, a cromos i, tot seguit, després del colp d’estat militar del 18 de juliol, el 19 de juliol no comprén què passa, però observa els carrers de Barcelona i exclama “quin espectacle! La gent als balcons i a les finestres, un trànsit grandiós; un tiroteig constant.
Els autos porten pintades les lletres CNT-FAI, o bé UGT, AIT i moltes altres”. Així s’inicia el relat del que creu una revolució, tot i que matisa que “se sap que els generals s’han revoltat. A Barcelona, a Madrid, a València i a altres llocs ha sigut avui, però als altres ja va ser ahir”. Ara, els quaders escolar esdevinguts llibre de records contra les guerres, en la deditatòria posa: “Als meus germans Àngel i Neus. A la memòria dels meus pares. En record d’en Pepe Bueno, un dels tres mil morts a Barcelona, víctima dels bombardeigs feixistes. A totes les persones que guarden tresors personals en els seus quaderns, llibretes, papers…”
La lectura d’aquest llibre ens fa odioses les guerres perquè retrata la guerra amb una exactitud d’infant responsable que vol deixar fe dels instants i del dolor viscuts, talment com fan els corresponsals periodístics amb les seues cròniques; amb la seua mirada perspicaç, aparèixen cronològicament, tot i explicant els esdeveniments quatidians personals i familiars, els períodes i circumstàncies clau de la guerra: els moments d’eufòria i pessimisme, les conquestes i les derrotes republicanes, les èpoques de més bombardeigs, l’escassetat de moneda, les restriccions, el racionament de menjar, la creació de l’exèrcit popular, les festes incorporades com la de l’aniversari de la Revolució soviètica, fets internacionals com ara la invasió d’Àustria i les premonicions d’una futura guerra mundial, etc.
Però sobretot el que es pot seguir amb força precisió és l’escandalosa inflació en els productes de la cistella de la compra i en el vestit i el calçat. Ens posa davant les tandes de les llargues cues per proveir-se del menjar sempre escàs (arrós, sucre, creïlles, lletugues…), les cases destrosades pels bombardeigs, els carrers tacats de sang, els sorolls de les sirenes, la mort, el temor, el terror diari i nocturn…
En una bona part del relats, s’hi reflecteixen moments emotius, colpidors i punyents de les desgràcies i conseqüències de la guerra invasora: l’angoixa dels bombardeigs, el sofriment de les mares, el dolor dels éssers estimats, les malalties, la crueltat de la mort, el patiment per la marxa al front d’homes i adolescents, els odis, les injustícies, la fam extrema i recurrent, i sobretot la necessitat peremptòria d’aconseguir queviures. El tema de la gana que es passava per la manca de menjar ix a tothora i potser a algú li pot semblar reiteratiu, però era el que hi havia i Encarnació ho anota i ho manifesta de diverses maneres al llarg de tot el llibre que no ens deixa indiferents; és un llibre antimilitarista, que ens fa odiar els bombardeigs de civils per banda dels feixistes, ens mostra l’horror del feixisme internacional (italians, alemanys, marroquins…), el terrorisme quotidià que causen les guerres; critica la decisió del president Negrín de despatxar els Brigadistes Internacionals de l’Estat espanyol perquè en compte de propiciar un acord que pose fi a la guerra, la República restarà més afeblida i isolada i l’adolescent madura que ja és Encarnació no ho entén, li resulta absurde i incomprensible; per sota dels relats diaris enmig d’una guerra hi a l’evolució d’una xiqueta que es torna adolescent, els sentiments d’amistat, d’amor, de pau; dubtes sobre el que està bé i el que està malament; reaccions de crítica i de conhort; uns relats en els quals s’erigeix com a defensora de les causes justes, on s’odia l’odi i es detesta a aquells fascinerosos que sense cap tipus d’escrúpol causen les guerres i la mort, s’hi reflecteix molt el desig d’equitat i solidaritat, principis universals heretats dels seus progenitors, especialment del pare..
Als relats es pren part a favor del bàndol lleial a la República, sempre amb respecte i justícia, i es deixa clar que aquella guerra estava descompensada a favor dels feixistes, que la iniciaren, i que els governs de les democràcies occidentals abandonaren la II República a la seua sort amb indiferència i incúria; una guerra en què els republicans es van veure obligats a agafar les armes per defensar-se dels sediciosos…
Al tot el llibre s’observa una nena amb bons sentiments, sobretot pels desvalguts, i molt sensible al dolor, al patiment i a les desgràcies humanes, que mira amb horror els despropòsits d’un colp militar i d’una guerra que només amagava maldat. Hi ha també alegries, petites satisfaccions, els afectes, la tendresa perquè malgrat les dificultats hi ha la voluntat de superar les desgràcies i de viure, de fer agradosa la vida; que s’acabe la guerra és un desig, una espera i un clam imperiós després dels tres anys de sofriments i de guerra; tot el dietari escrit en unes llibretes escolars, que s’ha conservat ocult en un armari fins fa poc, és un cant ple de tendresa a la vida i a l’educació enmig de la mort, un cant a la pau enmig de la guerra, a la justícia universal i a la fraternitat enmig de les desgràcies d’una guerra inhumana i cruel, com totes les guerres, on les víctimes són els més pobres, desemparats i innocents. També hi ha una admiració i un respecte profund per la seua escola Ramon Llull i pels mestres que l’eduquen enmig de les penalitats i les misèries d’una guerra que trenca la normalitat i la pau i instaura el terror i la mort; no en va a la fi del libre hi ha el llistat dels noms i cognoms dels metres que l’educaren; primer va tindre un mestre que només parlava en castellà i que els castigava físicament agredint l’alumnat, que li féu una mica odiosa l’escola, però després al Grup Escolar Ramon Llull trobà mestres disposades a ensenyar des del respecte, la coeduació i una educació igualitària amb ideals de justícia i de solidaritat que ens transmet al llarg de les pàgines d’un llibre antibel·licista inolvidable que, al meu parer, tots els escolars haurien de llegir-se per a aprendre a odiar el militarisme, les guerres, les armes i la mort abans d’hora de tanta gent innocent, víctima de la barbàrie militarista del feixisme.
Hi ha també films com “Dreçeres de Glòria” i “La jaqueta metàlica” d’Stanley Kubric, “Jhonny afafà el seu fusell” de Dalton Trumbo, etc, però d’aquest tema millor filmic, millor que ho explique el nostre amic Toni Santana i Alabort, “Marino”, en els seus interessants programes radiofònics coordinats per Llorens Monzó i Benavent, perquè segur que ens parlarà de films com “La roja insignia del valor”, “Sense novetat al front·, “La carrega de la Brigada lleugera”, etc i ens llegira la seua carta final alliçonant-nos contra el militarisme i les guerres que esclavitzen la humanitat; molta tecnologia i sofisticació “comunicativa” que serveix per ocultar l’esclavatge, les morts i les desgràcies de les guerres actuals; com denunciava Passolini, la tècnica actual, sovint, amaga, el domini, la dominació i la crueltat d’un món robòtic, maquinal i sense cor, com denunciaven Kafka i Brecht i Marino actualitza per exigir un món que dóne més importància als afectes que a les falses aparences i als diners vils dels poderosos. Com la mirada sobre la guerra d’Encarnació Martorell i Gil que des de Barcelona denunciava les crueltats d’una guerra miserable, plena de barbàrie.
Per Sal·lus Herrero i Gomar.
